Els pecats del meu pare

 Els Pecats del meu pare. Pablo Escobar explicat pel seu fill

El paper del fill en la història de la mafia porta una responsabilitat que molt poca gent estaria disposada a assumir. Des del principi el descendent està condemnat, contra la seva pròpia voluntat, a les conseqüències de les accions dels seus ancestres. En teoria, ell està obligat a preservar el clan i la tradició familiar. Aquesta és sempre el nucli emocional i la motivació real del gàngster per romandre viu i per la qual, com a fill del seu pare, té el dret exclusiu de buscar venjança.

Aquesta visió generacional es fa més profunda en la pel·lícula que Nicolás Entel va fer per construir un retrat de Pablo Escobar des de la visió interna i quasi confidencial del seu fill de trenta-dos anys, Juan Pablo Escobar, que va canviar el seu nom original per Sebastián Marroquín. En la pel·lícula, és un narrador amb un amor silenciós però imparable per la vida i, malgrat aquesta doble identitat, ens explica la història de la vida del seu pare amb una sorprenent sinceritat.

Estrenada al Festival Internacional de Cinema de Berlín del 2009, *Els pecats del meu pare* (2009, Argentina) és un viatge catàrtic filmat amb un pulseig francotirador que surt amb èxit dels altres productes audiovisuals que habitualment subministren la creixent demanda de la cultura narco contemporània. La pel·lícula d'Entel sobre el més famós "Mafioso" més famós és coneguda no només per utilitzar un antiheroi com a personatge principal, sinó per la decisió intel·ligent de qüestionar el paper del fill.

Des del principi, la narració de la pel·lícula es presenta sense dilacions innecessàries. La informació donada és directa i evita l'habitual suspens televisiu del criteri "què passarà després". L'important per a Entel és fer que la narració sigui el més propera possible a la visió de Marroquin utilitzant els seus comentaris que sempre es filmen des d'una distància geogràfica tranquil·litzadora més que dramàtica. Aquesta decisió pot ser una reacció estètica per filmar un home amb por, algú que ha sabut deixar enrere la seva identitat però no els seus ascendents.

Després d'uns minuts de necessària contextualització, Marroquin adquireix un corpus inesperat com a personatge de la pel·lícula. Passa d'una dimensió discursiva, en la qual els seus comentaris s'il·lustren amb imatges —algunes d'elles d'incommensurable valor com els vídeos casolans d'escenes de la família d'Escobar a “Finca Napoles”, una mena de “Never Land Ranch” colombià—. un nivell més actiu com un personatge que viatja a la seva pròpia purga, un home que finalment s'enfronta al seu passat.

El clímax de la història no pot ser més convenient. Marroquin visita els fills dels dos polítics més importants que el seu pare va assassinar per atrevir-se a plantar cara al seu imperi, Rodrigo Lara Bonilla i Luis Carlos Galán. Tres llinatges enfrontats en el present pels fantasmes del passat. Marroquin ignora el destí natural com a fill d'un mafiós i descarta la venjança que una vegada va prometre quan era adolescent just després d'assabentar-se de la mort del seu pare. En aquest retrobament d'orfes es produeix l'esdeveniment més important de la pel·lícula.

Amb la seva senzillesa i intel·ligència, Els pecats del meu pare transcendeix qualsevol visió moralitzadora i destaca com una pel·lícula emocionant que marca una distància respectuosa amb qualsevol altra pel·lícula de gàngsters.

Descobriu i mireu els millors documents guardonats i seleccionats a mà del món d'arreu del món a GuideDoc. Nous documentals imprescindibles cada setmana!