Imagina despertar demà i que tota la música hagi desaparegut

Imagina despertar demà i que tota la música hagués desaparegut, el ritme dins de nosaltres.

La proposta de l'afamat músic britànic Bill Drummond és senzilla: imagina un món sense instruments musicals o reproductors de música. Què queda al món per escoltar?

L'idea és concentrar-se en una dimensió que normalment no es nota, com els sons produïts per l'acústica de fenòmens físics com el xiulet de la brisa, la vibració d'un motor de cotxe o la veu humana. Drummond ens porta a un divertit viatge per carretera on les nostres oïdes s'afinen a les sonoritats de la vida.

El director Stefan Schwietert segueix a un eloqüent Drummond en el seu recorregut per Gran Bretanya, en el qual fa parades casolanes per convidar als ciutadans a participar en els seus exercicis de so. Consisteix en una col·lecció de corals humans que emeten diferents notes i ritmes a cada poble pel camí i després seran muntats en una gran polifonia final.

L'objectiu és fer que la gent sigui conscient de les seves habilitats sonores malgrat el seu talent musical. Entre els coristes que Drummond convenç per obtenir les seves gravacions de so hi ha un grup de collidors, un club de dones grans, un grup de taxistes pakistanesos i els estudiants d'una escola primària.

Durant la pel·lícula, la metodologia pedagògica de Drummond s'estén a altres variacions dels exercicis i fomenta el diàleg amb el públic, que s'implica en l'experiència. L'èxit més important d'Imagina despertar demà i que tota la música hagi desaparegut és saltar per aquesta quarta paret del cinema per assolir una capacitat interactiva amb un espectador immers en un món ple d'oportunitats sonores.

La invitació és trobar aquest ritme dins nostre. El nostre propi pols pot ser el millor tambor. Després de veure aquesta pel·lícula hom sap que el silenci absolut és només una quimera.