Llar dolça llar

Llar dolça llar, una escola i la realitat del Líban.

A vegades observacional, a vegades una història narrada en primera persona, i a vegades fins i tot il·lustrada per animacions en blanc i negre, aquesta pel·lícula ens duu d'una manera bella i amigable a través de l'experiència de la directora libanesa establerta a París Nadine Naous a la casa on va créixer a la seva ciutat natal Beirut.

Gran part de la pel·lícula està filmada a l'escola secular que el pare de Naous dirigeix al sud de la ciutat, que també va fundar molts anys enrere com a part d'un projecte educatiu progressista dirigit a la classe mitjana libanesa. Però l'existència de l'escola ara està amenaçada a causa de problemes financers.

A partir de l'íntim, Naous reflexiona sobre l'influència que el seu pare ha tingut en la seva vida, un home que també ha estat el líder d'un projecte que en aquell moment va ser una esperança per a molts i ara es troba al seu final. Però la grandesa d'aquest curtmetratge també rau en el fet que sigui, a més, un retrat de la societat libanesa actual, un país que esforça per establir una convivència pacífica entre els seus diferents grups socials.